jueves, 22 de mayo de 2014

MÓN PETIT

L'Albert és un viatjer de 20 anys bén particular: viatja sense diners, dorm ón li deixen.....i va amb cadira de rodes. El proper viatje el farà amb l'Anna, la seva novia, i tenen pensat arrivar fins el punt més llunyà de la seva casa, el far de East Cap, a Nova Zelanda.

La culpable de que veiés aquest documental va ser la meva parella, que va coincidir fa unes quantes setmanes amb l'Albert a la T1 de l'aeroport de Barcelona. A mí hem sonava d'haver escoltat la seva història per la ràdio quan estava de promo del seu llibre El Món Sobre Rodes, i per això quan ho va comentar a casa ens van agafar ganes de veure el documental, guanyador de diversos premis.
Podrieu pensar que esteu davant d'una road movie, de la documentació d'un viatge personal per trovar-se a si mateix, d'una historia de superació. Però no és res d'això. És simplement el dia a dia d'un jove de 20 anys a qui la vida li ha possat barreres i ell, enlloc de quedar-se sense res a fer, tira pel dret amb això que més li agrada, que és viatjar. Merit total d'uns pares que en cap moment de la seva enfermetat (va patir leucèmia als 5 anys i la quimio el va deixar seqüel-les) el van protegir molt, sinò que li van cultivar la ment, li van possar inqüietuts i mai li van mirar amb la cara trista. Una historia sobrecollidora, però sense sentimentalismes.

Un encert compaginar les imatges del viatje actual amb els videos que li van gravar els pares quan tenia 5 o 7 anys, l'evol-lució del nen amb la seva enfermetat, el pensament possitiu que tenia i manté encara, la lluita de pare i àvia perquè no s'enfonsés. Tant és així que de cop i volta te n'adones que la cadira dessapareix, que com diu l'Albert: "que jo porti cadira és com que un altre porti ulleres, a mi no hem fà diferent". Perquè l'Albert se n'aprofita de la cadira per treure la por de la persona a qui l'hi atura fent autostop o qui demana allotjmanet (no ho he dit, però viatgen amb només 20 euros). I com contava ell ho veus al documental, la gent que menys té és la que més dóna: les families que acolleixen l'Albert i l'Anna són persones que viuen en pocs metres, però que no li neguen un lloc al sofà, o un plat de dinar a taula, i després juguen i riuen, i escolten ensimismades l'historia de l'Albert.
Potser si que hi ha una mica de trampa amb el documental, SPOILER sobretot quan l'Anna es trova malament i torna amb avió a casa, no deien que no tenien calers? FIN SPOILER. Però això és una petita llicencia que és permet l'autor. Al cap i a la fi és un documental per enviar un missatge al món, a aquest món que se li acavarà fent petit a l'Albert. Perquè l'idea de viatjar no s'acavat aquí........


0 comentarios:

Publicar un comentario